SANG MORISCA
Tot va començar quan Alba va entrar en una casa en ruïnes que pertanyaa als seus bisiaios. Va estar veient com era i com viviem en altres èpoques. Va vore un forat. Era una doble paret, on dins d’ella va trovar una cullera de madera i un pergamí on es podía llegir aquesta història:
“Van nàixer el mateix dia, en un poble molt petit situat en una Vall molt bonica. Un era de família Morisca i l’altra de Cristiana, els seus noms foren Al.Bel i Sara.
Era l’any 1590 i des d’eixe moment van seguir camins i van compartir moments innoblidables.
Van créixer junts, perquè vivien molt prop un de l’altra, les mares eren com germanes i anaven a tots els llocs amb els bebés.
Van anar fent-se fadrins i seguien sense separar-se. Anaven a un riu amb una aigua clara i fresca (que més tard s’anomenaria Clarià) i passaven moltes hores contemplant els peixos, d’eixa manera o veient els majors treballant les terres per a poder menjar, o disfrutant d’una eixida de sol, o pujant a la part més alta de la muntanya i entrar a la Cova amb nom de Sant i disfrutar d’un paisatge meravellós.
Eixa amistat van anar en augment , mentre en el poble es comentava que els Moriscos i Cristians estaven en Guerra en Andalucia, allí no es notava res. Hi havia més habitants moriscos que cristians, però cada un respectava els costums, religions, cultura dels altres, i ningú buscava males coses entre ells.
Tots treballaven les seues terres per tal de poder menjar i no pasar fam.
Uns anys després eixa amistat es va convertir en amor i passió, i una terrible notícia va invadir eixe poble (a l’any 1609) tan volgut pels seus habitants . Ni més ni menys, el Rei havia redactat una ordre on els Moriscos deurien ser expulsats de la Península i abandonar les seues terres el més aviat possible.
Ni Sara ni Al.bel podien creure-ho, però tan sols els quedaven uns dies per a compartir els últims moments junts de la seua vida. Quan els pares d’Al.bel li van dir que era l´ última nit que els quedava en aquella terra, molts records i moments van aparéixer en les seues ments i aquella nit de Lluna plena en eixos racons que de petits compartiren amb innocència van donar pas a eixa explosió d’amor i felicitat.
A l’endemà, de bon matí , van marxar cap al port de Dènia, i d’allí a un poble molt lluny anomenat Tànger a l’Africa….. I van passar els anys i ell va trobar una dona per a compartir eixos moments que la vida li havia robat de la seua estimada Sara. Esta no va voler cap companyia , tenia prou amb el que li havia deixat ell.
Molts anys després, a punt de morir-se Al.bel, li va contar al seu únic fill, Albelda, la seua passió per eixa cristiana que vivia tan lluny d’aquelles terres, i aquest li va prometre que aniniria a conéixer-la en el seu nom.
Aquest xic era comerciant i navegant, i un dia el destí va voler que arribés al mateix port que son pare uns anys abans va sortir amb tanta pena a l’ànima.
Preguntant va arribar a una Vall molt esplendorosa anomenada d’Albaida, un poble molt menut que per les seues caraterístiques era el que li havia descrit el seu pare L’Alqueria de les Olles. Allí va preguntar a la gent per una dona que li deien Sara i li van donar una direcció que a mesura que s’apropava, l’ emoció i nerviosisme calaven en les seues cames tremoloses.
Va tocar a la porta i una veu d’una dona major va sorgir del fons d’una casa molt especial, la seua cara estava envellida, però al vore el rostre d’aquest jove se li van obrir els ulls del tot, era la mateixa imatge que uns anys abans el seu amor, (Al.bel) , tenia.
Quan li va contar ell d’on venia i de qui era fill, ella va esclatar en plors i li va contar que fruit d’aquella nit de passió i despedida, van engendrar un ser molt bonic que li deien Albina en record del seu pare. Pocs minuts després va aparèixer per la porta, i era una xica molt bella, amb característiques conegudes per Albelda…..amb una cullera de madera entre les mans.
Podien parlar i compartir eixos moments que el temps va trencar uns anys abans, eren germans per part de Pare, i tots dos tenien sang morisca. ….Com qualsevol dels que podeu estar llegint aquest text, que vol recordar aquella part de la història d’aquest poble, que no hem oblidar….. i que és tan real, com aquelles històries que al llarg dels temps els més majors del poble han contat, amb molta saviesa…..”
Després de llegir aquesta història, Alba va arribar a casa i va començar a buscar informació a Internet, sobre els Moriscos, i va entendre millor la història que acabava de llegir…. i va guardar com un tresor, la cullera que havia trovat, que la unia amb el temps dels seus avantpassats.
MIREIA MICO CERDÀ
2N ESO A
Tot va començar quan Alba va entrar en una casa en ruïnes que pertanyaa als seus bisiaios. Va estar veient com era i com viviem en altres èpoques. Va vore un forat. Era una doble paret, on dins d’ella va trovar una cullera de madera i un pergamí on es podía llegir aquesta història:
“Van nàixer el mateix dia, en un poble molt petit situat en una Vall molt bonica. Un era de família Morisca i l’altra de Cristiana, els seus noms foren Al.Bel i Sara.
Era l’any 1590 i des d’eixe moment van seguir camins i van compartir moments innoblidables.
Van créixer junts, perquè vivien molt prop un de l’altra, les mares eren com germanes i anaven a tots els llocs amb els bebés.
Van anar fent-se fadrins i seguien sense separar-se. Anaven a un riu amb una aigua clara i fresca (que més tard s’anomenaria Clarià) i passaven moltes hores contemplant els peixos, d’eixa manera o veient els majors treballant les terres per a poder menjar, o disfrutant d’una eixida de sol, o pujant a la part més alta de la muntanya i entrar a la Cova amb nom de Sant i disfrutar d’un paisatge meravellós.
Eixa amistat van anar en augment , mentre en el poble es comentava que els Moriscos i Cristians estaven en Guerra en Andalucia, allí no es notava res. Hi havia més habitants moriscos que cristians, però cada un respectava els costums, religions, cultura dels altres, i ningú buscava males coses entre ells.
Tots treballaven les seues terres per tal de poder menjar i no pasar fam.
Uns anys després eixa amistat es va convertir en amor i passió, i una terrible notícia va invadir eixe poble (a l’any 1609) tan volgut pels seus habitants . Ni més ni menys, el Rei havia redactat una ordre on els Moriscos deurien ser expulsats de la Península i abandonar les seues terres el més aviat possible.
Ni Sara ni Al.bel podien creure-ho, però tan sols els quedaven uns dies per a compartir els últims moments junts de la seua vida. Quan els pares d’Al.bel li van dir que era l´ última nit que els quedava en aquella terra, molts records i moments van aparéixer en les seues ments i aquella nit de Lluna plena en eixos racons que de petits compartiren amb innocència van donar pas a eixa explosió d’amor i felicitat.
A l’endemà, de bon matí , van marxar cap al port de Dènia, i d’allí a un poble molt lluny anomenat Tànger a l’Africa….. I van passar els anys i ell va trobar una dona per a compartir eixos moments que la vida li havia robat de la seua estimada Sara. Esta no va voler cap companyia , tenia prou amb el que li havia deixat ell.
Molts anys després, a punt de morir-se Al.bel, li va contar al seu únic fill, Albelda, la seua passió per eixa cristiana que vivia tan lluny d’aquelles terres, i aquest li va prometre que aniniria a conéixer-la en el seu nom.
Aquest xic era comerciant i navegant, i un dia el destí va voler que arribés al mateix port que son pare uns anys abans va sortir amb tanta pena a l’ànima.
Preguntant va arribar a una Vall molt esplendorosa anomenada d’Albaida, un poble molt menut que per les seues caraterístiques era el que li havia descrit el seu pare L’Alqueria de les Olles. Allí va preguntar a la gent per una dona que li deien Sara i li van donar una direcció que a mesura que s’apropava, l’ emoció i nerviosisme calaven en les seues cames tremoloses.
Va tocar a la porta i una veu d’una dona major va sorgir del fons d’una casa molt especial, la seua cara estava envellida, però al vore el rostre d’aquest jove se li van obrir els ulls del tot, era la mateixa imatge que uns anys abans el seu amor, (Al.bel) , tenia.
Quan li va contar ell d’on venia i de qui era fill, ella va esclatar en plors i li va contar que fruit d’aquella nit de passió i despedida, van engendrar un ser molt bonic que li deien Albina en record del seu pare. Pocs minuts després va aparèixer per la porta, i era una xica molt bella, amb característiques conegudes per Albelda…..amb una cullera de madera entre les mans.
Podien parlar i compartir eixos moments que el temps va trencar uns anys abans, eren germans per part de Pare, i tots dos tenien sang morisca. ….Com qualsevol dels que podeu estar llegint aquest text, que vol recordar aquella part de la història d’aquest poble, que no hem oblidar….. i que és tan real, com aquelles històries que al llarg dels temps els més majors del poble han contat, amb molta saviesa…..”
Després de llegir aquesta història, Alba va arribar a casa i va començar a buscar informació a Internet, sobre els Moriscos, i va entendre millor la història que acabava de llegir…. i va guardar com un tresor, la cullera que havia trovat, que la unia amb el temps dels seus avantpassats.
MIREIA MICO CERDÀ
2N ESO A
Cuándo el currículum oficial dará carácter de asignatura a la composición de textos. El nombre de "área de lengua..." es inconcreto e insuficiente. Taller de composición, taller de lectura, taller del resumen, taller de los esquemas...Un cuento interesante, y más interesante resulta comprobar que hay otras personas a las que también les interesa la escritura. Ánimo.
ResponElimina